Què pinta Déu a la meva vida i què pinto jo a la seva.

S’ha de reconèixer que pretendre començar així és una mica agosarat. Déu i jo. Però m’ha semblat que en els moments que vivim, no tenim temps per perdre i: o anem a l’essencial i al que és important, o ens perdem en plantejaments estètic-socials que ni omplen el buit existencial que tenim, ni ens tracten com el que som: adults. Per això en aquestes reflexions, intentaré tractar al lector des de l’edat adulta que compartim, fugint d’infantilismes, reflexions edulcorades o gnòstiques que res aporten a ningú.

Per això voldria començar pel nucli dur de la qüestió existencial de Déu. Ell i jo. ¿Què? ¿Quin es el plan? ¿Què hi pinta? ¿Què hi pinto? Per respondre, m’ha semblat bo parlar primer de què (o qui) és Déu, després de qui sóc jo (encara que això s’ho hauria de respondre cadascú), i després de quina relació tenim. Important: el concepte RELACIÓ en tot això, és clau.

1. ¿Qui o què és Déu?

L’existència de Déu (o de déus), que fins fa quatre dies era àmpliament acceptada en totes les societats, resulta que avui no està tant clara. Segons l’informe de la laïcitat de la Fundació Ferrer i Guàrdia de 2020, el 57% de catalans es consideren religiosos (17,6% catòlics i 44% catòlics no practicants). Però nosaltres donem per suposat que acceptem que Déu existeix (si convé, un altre dia en parlem més tranquil·lament).

Jesús ens ha explicat que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant. D’alguna manera a l’Evangeli d’ahir sortien tots tres: «Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat. Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant en figura corporal com un colom, i una veu digué des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut”» (Lc 3, 21-22). En aquesta escena trobem Jesús, i sobre ell baixa un colom, que és l’Esperit Sant, i una veu diu que és el Fill, l’estimat. Segons aquest esquema:

• Déu és Pare: Són moltes les religions que consideren Déu com a Pare (o algun dels Déus com a Pare), en tant que Creador del món (cf. CEC 238), essent, per a nosaltres, l’ORIGEN. Però Jesús el revela com a personal, és a dir, que és un Déu amb les propietats que podem assimilar a la paternitat i a la maternitat, és a dir, com el qui engendra, com el qui dóna nova vida, com el qui cuida, com el qui es preocupa, com el qui educa, etc. En definitiva, com el qui estima.
• Déu és Fill: El que sí que és una novetat és que aquest Déu sigui també Fill, és a dir, el qui estima i el qui és estimat. Els cristians creiem que Jesús és l’encarnació d’aquest Fill, és a dir, que Déu assumeix la naturalesa humana, es fa un dels nostres, experimenta la limitació humana (de la que parlarem després). La propietat del Fill és la de ser estimat. La seva actitud no pot ser altra que la de l’agraïment. Als pares, que ens han donat la vida, no podem pagar-los amb res. Només podem donar GRÀCIES des de la gratuïtat.
• Déu és Esperit Sant: Una altra novetat és la presència de l’Esperit de Déu, que fins després de la mort de Jesús es manté en un cert misteri. Sabem que era present abans de la Creació, perquè l’Esperit de Déu planava sobre les aigües (cf. Gn 1, 2); i apareix en els moments més importants de la vida de Jesús, per exemple, en l’Encarnació, quan Gabriel explica a Maria que l’Esperit Sant la cobrirà amb la seva ombra (cf. Lc 1, 35), en el Baptisme (cf. Lc 1, 32), en la Mort (cf. Jn 19, 30) i en la Resurrecció (Jn 20, 22); però no és després del seu pas per aquest món, que revela clarament qui és l’Esperit Sant. La seva propietat principal és la DONACIÓ.

«Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell» (1Jn 4, 16)

.
«(…) l’ésser mateix de Déu és Amor. Quan Déu envia el seu Fill únic i l’Esperit d’Amor, així que arriba la plenitud del temps, revela el seu secret més íntim. Ell mateix, eternament, és intercanvi d’amor: Pare, Fill i Esperit Sant, i ens destina a tenir-hi part» (CEC 221).

 

2. ¿Qui sóc jo?

«Déu, que ha creat l’ésser humà per amor, també l’ha cridat a l’amor, vocació fonamental i innata de tota persona humana. Perquè l’ésser humà fou creat a imatge i semblança de Déu que és Amor» (CEC 1604).

D’entrada tu i jo som persones humanes, que des del punta de vista creient, ens situem davant de Déu com a criatures seves, com a creats per Ell.
El que és propi nostre és el viure en la realitat d’aquest món, que sovint experiment com a hostil, ja sigui directa o indirectament, o almenys aparentment. Del pensament actual i la dinàmica social, voldria subratllar aquests aspectes:

• Tot ha de tenir una utilitat, si no m’aporta no m’interessa.- Tot és relatiu, depèn de com t’ho miris.
• Tot està centrat en mi, l’important és estar bé jo.
• Tot ha de ser estètic, o almenys s’ha de fer veure que ho és.
• Tot és incert, no sabem on serem demà, ni què farem, ni a què ens dedicarem.
• Tot ha de ser immediat, ho necessitem aquí i ara, i sense intermediaris.

 

3. Déu i jo ¿Què pinta Déu a la meva vida?

Què m’ofereix?
Res:

• Inútil
• Inquantificable
• Invisible
• Irreal
• Imaginari

Tot:

• Es dóna a si mateix.

Cridats a una relació.

 

4. Jo i Déu ¿Què pinto jo a la vida de Déu?

Participar de la seva vida.
Església com a família de fills de Déu, com a Cos Místic de Crist, com a Temple de l’Esperit Sant.

Dono gràcies.
Transformar el món.
Donar VIDA.

Hora Santa

 

Per aprofundir…

«Dios es amor. Y quien permanece en el amor, permanece en Dios y Dios permanece en él. Recíprocamente habitan el uno en el otro, el que contiene y el contenido. Tú habitas en Dios, mas para ser contenido. Dios habita en ti, mas para contenerte y evitar que caigas. No sea que pienses que te conviertes en casa de Dios del mismo modo que tu casa lleva tu cuerpo. Si se retira la casa en que te hallas, caes; si, por el contrario, eres tú el que te retiras, Dios no cae. Él permanece íntegro, aun cuando tú le abandonas e íntegro cuando vuelves a Él. Al volver no le prestarás ningún beneficio a él, pero tú sanarás, te purificarás, te reharás, te corregirás. Él es medicina para el enfermo, regla para el torcido, luz para el entenebrecido, cobijo para el desamparado. Todas estas cosas, pues, las recibes tú. Estate atento; no pienses que otorgas algo a Dios cuando vas a Él» (AGUSTÍ D’HIPONA, Tractat sobre la primera carta de Sant Joan, Homilia VIII, 14).

«Todos los que no aman a Dios son extraños, son anticristos. Y aunque entren en las basílicas, no pueden ser contados entre los hijos de Dios. A ellos no les pertenece esa fuente de vida. El bautismo lo puede tener también el malo, igual que la profecía. Sabemos que el rey Saúl tuvo el don de la profecía; cuando perseguía al santo David, se vio lleno del espíritu de profecía y comenzó a profetizar. Recibir el cuerpo y la sangre del Señor está también en poder del malo, pues de los tales se dijo: Quien lo come y bebe indignamente come y bebe su propia condenación. También el malo puede llevar el nombre de Cristo, es decir, también el malo puede llamarse cristiano. De los tales se ha dicho: Mancillan el nombre de Dios. En conclusión, también el malo puede poseer todos los ritos y símbolos sagrados, pero lo que no puede es ser malo y poseer la caridad. Éste es, pues, el don propio, exclusivo; es la fuente particular. El Espíritu de Dios os exhorta a beber de ella, a beberle a Él» (AGUSTÍ D’HIPONA, Tractat sobre la primera carta de Sant Joan, Homilia VII, 6).

«El verdadero agradecimiento no nace de la educación, sino del reconocimiento de una absoluta gratuidad: cualquier detalle que tiene quien me ama nace de su libérrima voluntad, lo hace gratuitamente por mí, reconozco que no tengo derecho a su amor, que se me entrega gratis en cada manifestación de amor» (J.P. MANGLANO, Santos de Carne, p. 19).